Una casa vella arran del mar és el testimoni de la transformació d’un barri de pescadors, dels canvis en la vida i els costums dels homes i les dones que hi han passat, del naixement, l’evolució i el declivi de les tres generacions de la família que la van habitar, explicats en primera persona per la casa mateixa. La veu de La Casa Verda no és neutra, és una veu íntima i alhora compromesa amb la història, la particular i la general. A mig camí entre la realitat i la ficció, és un tribut a tot el que ha desaparegut sense deixar cap altra empremta que un grapat de records, que ara es fixen, i per tant tornen a ser reals.
La soledat té arestes punxegudes, cares fosques o lluminoses, però també és l’àmbit des d’on es té la necessitat, potser l’obligació i tot, de donar respostes a tot el que ha estat i és la vida, i també al que hauria pogut estar. Els protagonistes d’aquests deu relats, gràcies a la destresa argumental i narrativa de Mercè Foradada, es miren al mirall amb ànims ben diversos: la dolçor d’una vellesa assumida, l’aspror d’un desengany que no s’accepta, l’amargor del rebuig, l’enveja del prepotent, la rebel·lia de qui vol ser recordat, la creativitat de l’inconformista o l’aïllament d’una sequoia de Califòrnia que ha pujat massa amunt. Un llibre de narracions que toquen la realitat, unes històries en què la quotidianitat i l’experiència busquen l’equilibri entre el que és rellevant i el que és prescindible, entre la transcendència i el valor de la senzillesa. Deu punts de vista, deu aproximacions a l’impuls de seleccionar el que convé preservar perquè sempre continuï existint.
